Mark Rothko

Espero a M. Després de tot, com una mà a la que aferrar-se quan es cau en el buit. És estrany. Mai he cregut en què sempre hi ha esperança. Jo fa temps que l'he perduda. Les coses es quedaran com ara, sinó es que van a pitjor. Però llavors apareix M i sembla que les coses puguin ser diferents, i malgrat que segurament tot anirà malament i acabarà de males maneres, hi ha hagut aquest petit instant de felicitat. Com quan estàs cansat de llegir perquè tots els llibres són iguals, una vegada i una altra la mateixa història, o un munt de CDs que no acaben de ser perfectes, que els escoltes tres cops i els tiraries per la finestra. I llavors apareix M, que pinta i que escolta els Sunday Drivers i tot s'il·lumina. És com tornar a creure que hi ha coses que valen la pena, encara que costi i que faci mal, encara que m'hagi d'arriscar i perdre i tornar a passar pel mateix que ja he passat, i l'hagi de deixar marxar, els dies no hauran estat buits. Encara que acabi donant voltes en cercles sense anar a enlloc, encara que el sense sentit sigui el que em guii, haurà valgut la pena compartir uns instants amb algú que sembla que val la pena. Tot i que jo sempre m'equivoco, a veure aquest perquè m'engegarà... Over and over, over and over, over and over again...