M

M il·lumina els meus dies i els fa diferents. Fa que tingui il·lusió per seguir endavant, tot i que no deixo de tenir por de com acabarà. Però tampoc puc deixar-lo passar perquè tinc por de perdre'l, al final. He estat un temps sense arriscar-me, perquè tenia por de patir, però no es pot viure així. Al final et sents mort per dins, perquè el patiment no és tant intens com quan perds algú, però és com una mort lenta, que et va cremant per dins. No ho vull. Jo no sóc així. Sempre he viscut molt intensament i d'alguna manera he de tornar a fer-ho; M val la pena.

Mark Rothko

Espero a M. Després de tot, com una mà a la que aferrar-se quan es cau en el buit. És estrany. Mai he cregut en què sempre hi ha esperança. Jo fa temps que l'he perduda. Les coses es quedaran com ara, sinó es que van a pitjor. Però llavors apareix M i sembla que les coses puguin ser diferents, i malgrat que segurament tot anirà malament i acabarà de males maneres, hi ha hagut aquest petit instant de felicitat. Com quan estàs cansat de llegir perquè tots els llibres són iguals, una vegada i una altra la mateixa història, o un munt de CDs que no acaben de ser perfectes, que els escoltes tres cops i els tiraries per la finestra. I llavors apareix M, que pinta i que escolta els Sunday Drivers i tot s'il·lumina. És com tornar a creure que hi ha coses que valen la pena, encara que costi i que faci mal, encara que m'hagi d'arriscar i perdre i tornar a passar pel mateix que ja he passat, i l'hagi de deixar marxar, els dies no hauran estat buits. Encara que acabi donant voltes en cercles sense anar a enlloc, encara que el sense sentit sigui el que em guii, haurà valgut la pena compartir uns instants amb algú que sembla que val la pena. Tot i que jo sempre m'equivoco, a veure aquest perquè m'engegarà... Over and over, over and over, over and over again...

És demà

Després d'esperar tants dies... demà ja és la final de la champions! Ffff quins nervis. Hem de tornar amb la quarta. A les onze surt el vol, i fins llavors, no sé com passaré l'estona... M'enfilo per les parets.

Obrir els ulls

Quan penso en la meva vida i en les coses que m'han passat, penso que la vida no ha estat especialment cruel amb mi. M'han passat coses que m'han fet mal, com a tothom, però en general, la meva vida no està essent dolenta. Tot i així, malgrat que en general les coses em van bé, pel que fa a les relacions personals, i vull dir amb els homes, sempre he tingut problemes. Jo sempre he pensat que he tingut mala sort, però llegint el llibre de Murakami, De què parlo quan parlo de córrer, de sobte m'he adonat, que potser el problema sóc jo. No és tant que estigui neuròtica o que sigui estranya, però potser tinc una certa dificultat per caure bé a la gent. O potser no. Però la reflexió de Murakami no m'ha deixat indiferent, potser perquè em sembla compartir amb ell certes dificultats envers el món exterior. Murakami corre i jo nedo, però ambdós tenim l'estrany costum de treure la ràbia, la tristesa o senzillament el dolor inevitable de viure, fent esport. Com més malament, més nedo, nedar ha esdevingut una necessitat. També som autodidactes i no podem fer allò que no hem escollit, no tolerem gaire bé les imposicions. Escriuré això que ha escrit Murakami p.27: "Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m'esperava que m'entendria no m'entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m'ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades. En prenc consciència d'una manera física, amb la part més profunda del meu jo. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Si estic enfadat dirigeixo la ràbia cap a mi mateix. Si estic frustrat ho aprofito per millorar. Sempre he viscut així. Absorveixo en silenci tot el que puc absorvir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d'una novel·la.
No crec que a la gent li agradi aquest caràcter que tinc. Pot ser que uns quants l'admirin (segurament ben pocs), però estic convençut que no li agrada a ningú. ¿Qui pot sentir cap mena d'afecte (o alguna cosa semblant) per algú que no cedeix en res i que sempre que troba un problema s'afanya a tancar-se en el seu món? Ara bé, em demano si és possible que algú que es guanya la vida escrivint desperti l'afecte de la gent. (...) Trobo més natural que la gent em rebugi, m'odïi i em menyspreï. Amb això no vull dir que em senti alleujat quan passa, ja que a ningú no li agrada que l'odïin, però això és una altra història. Val més que tornem a parlar de córrer."
En part, això ho podria haver escrit jo mateixa, però mai hi havia pensat d'una manera tant directe. Potser el problema és en mi. Potser és la meva manera de ser la que no agrada als homes que coneixo. I ara de sobte m'adono que malgrat que pugui ser així, no sé si vull canviar. Potser sóc complicada, encara que a mi no m'ho sembli, i potser no és gaire agradable tractar amb mi. Potser és això, potser és el que falla, quan jo mai ho havia pensat. Potser no ha estat mala sort sinó la conseqüència d'anar a contracorrent.

A Wembley

El que jo et digui... me'n vaig a Wembley. Ja que no em toca ningú, com a mínim que em toquin les entrades!!!!

Final

S'ha acabat fer la tòtila d'aquesta manera. S'ha acabat. No vull estar malament per algú que no val la pena, per molt que jo no ho pensés (en passat).
I ara l'important és que em toquin les entrades per anar a Wembley.
Amb íl·lusió.

Tant corrent que fa angúnia

Em sento tant tonta intentant salvar l'insalvable. No té sentit que m'esforci tant. No té cap sentit i jo ja ho sabia. Però no puc deixar d'esforçar-me per quelcom que no té cap futur. M'estrello un cop i un altre contra el mateix mur. Un cop i un altre. I no sé com deixar d'estrellar-m'hi. No puc deixar de voler que estiguis amb mi, però com més ho intento, més t'allunyes. I no puc deixar-te marxar, encara que sé que és el que he de fer. No sé perquè no ho puc deixar estar. Perquè et trobo tant a faltar. Trobo a faltar parlar amb tu, i poder-te explicar el que feia i escoltar les coses sensates que em deies. Ara tot s'enfonsa. I m'hi he de resignar. Però em costa i mentre, segueixo intentant estar amb tu, encara que sé que tu no vols estar amb mi. I ja sé que hi ha altres persones i que potser havia de ser així, però no em consola, no em consola gens. Jo només vull estar amb tu, i tu no vols estar amb mi. Això és el que hi ha. I això, que sé que és el que hi ha, és el que he d'acceptar i em costa tant. Em costa. No sé perquè ha de ser així. No entenc perquè no et puc oblidar i prou. Tu ja m'has oblidat i jo no me'n surto. Per fora tot va bé, però per dins és com si m'estiressin per tots els costats i estic a punt de trencar-me, d'esquinçar-me. El pitjor és no poder-ne parlar amb ningú, perquè no puc suportar que algú sàpiga que sóc tant dèbil, que pateixo tant, que m'humilio i no tinc cap orgull. No sé com he arribat a aquest punt. I ara ja no sé com me'n puc sortir. Cometo els mateixos errors un cop i un altre. I sempre són els mateixos. Llavors he de canviar alguna cosa en mi (va dir un amable desconegut) però no sé què és el que falla en mi. No sé què és el que faig malament. I no sé com sortir d'aquest espiral de dolor que m'ofega i em fa patir sense treba. Com ho podré deixar tot endarrera. Em fa tant de mal. Que no puc pensar que no tornaré a estar amb tu sense que em caiguin les llàgrimes.
L'únic que sé és que sóc tonta per fer aquest drama perquè algú no m'estima. De fet és tant corrent que fa angúnia.