El gat i la rata

Fins quan jugarem a aquest joc perillós. Fins quan?

C i jo

Només escriure m'impedeix pensar. M'enfilo per les parets i no paro de donar-hi voltes. Tot és tant complicat, però ja ho hauria de saber, no és amb el primer que em passa. Perquè són tant complicats. No sé el que pensa i no sé com demanar-li que m'ho expliqui. Tinc la sensació que he repassat la mateixa escena un milió de vegades, i no sé que va passar. Però ara tot ha canviat, i no sé si mai podré recuperar-lo. La sensació de buit i de trencament em deixa esgotada, no hi ha manera de tirar endavant. No hi ha manera de deixar-ho endarrera i segueixo aferrada a una història que no va passar mai. Com pot oblidar-me tant fàcilment, no em troba a faltar. L'única explicació és que realment em trobés tant horrible que no vulgui saber res més, però em nego a creure-ho, el meu cor diu que no pot ser això, que no pot ser això, però igualment no puc deixar de donar-hi voltes. Què va passar, en quin moment va decidir que jo ja no valia la pena. A vegades tinc la sensació que em va deixar abans que jo el deixés a ell, però jo no l'anava a deixar, només necessitava una mica més de temps, una mica més de temps, per conèixe'l per sentir-me segura amb ell. Potser em vaig mostrar freda, però no era el que pretenia, jo li vaig dir que quedar a casa seva el primer dia que ens coneixeríem era una situació que m'estressava i que no podia controlar. De fet vaig estar supertensa tota la nit, però ell tampoc no es va mostrar gaire relaxat. No sé què pensar, el més senzill és pensar el que sembla més probable, que no li vaig agradar i que no vol saber res més de mi, però igualment, si fos així, perquè quan ens vam trobar no em va dir, mira no, això no funciona, enlloc de portar-me a casa seva. O potser tot és tant senzill com pensar que només se'm volia tirar i quan jo no vaig accedir al seu joc, va passar de mi. Tot i que no entenc com podia pensar-ho després de tot el temps que portàvem parlant-ne. Ell sabia perfectament com jo era. Però igualment, no ho entenc. No ho entenc. No entenc què va passar malgrat que hi doni voltes i més voltes, i no pugui deixar de pensar-hi. Sé que no ho he de fer, però tampoc puc deixar de fer-ho. Tot és un fàstig entre C i jo.
La bona notícia és que ens han tocat les entrades per anar al Bernabeu i dimecres serem allà, per donar-ho tot per l'equip.

Derrota difícil de pair

Quin fàstic. Hem perdut davant del madriz (sense majúscula). Ara no puc anar a dormir de la ràbia que em fa; però toca refer-se perquè dimecres marxem cap a madriz per la semifinals de la champions. El cop ha estat dur, però ens referem i al Bernabeu guanyarem, perquè després d'aquesta derrota és quan l'equip més s'ho mereix i per això nosaltres serem allà.
Ni mirar punto pelota, aquella colla d'impresentables estaran insuportables. I ara què faig, no tinc son, gens de son, només estic emprenyada.
C deu estar tornant, i deu estar fatal, no m'ho puc ni imaginar, si pogués fer alguna cosa per ell ho faria, però no serviria per res. Res que vingués de mi l'ajudaria, perquè jo no sóc res per ell.

El dia de la copa

Avui inauguro aquest blog perquè estic molt nerviosa per la final d'aquest vespre. Com que no sé què fer, escriuré una mica. Les tardes en què hi ha champions o com avui, que ens la juguem amb el Madriz, escriure una mica em tranquilitza. Fins les set no comença el previ de rac 1 del qual sóc una fan, i mentre l'anaconda fa de les seves. Fins les set intentaré matar el temps com sigui. Estic llegint Anna Karenina, però avui no em puc concentrar. Aquesta setmana he estat llegint Murakami i m'encanta, però potser és massa com jo, massa depriment. Estic una mica trista perquè no sé com vaig conèixer un noi pel messanger, teníem un munt de coses en comú, i per la cam em semblava molt atractiu, però pel partit del Shakhtar ens vam conèixer, i la cosa, no sé perquè no va acabar de funcionar. Bé si que sé perquè, no sóc espectacular. Podria dir-se que sóc mona, però no sóc guapa, no sóc una noia per qui els nois es giren quan passo pel carrer. Tanmateix, C em queia molt bé, era, si això pogués ser, més culé que jo, i era divertit parlar amb ell de futbol i mirar junts punto pelota. L'endemà per això, vaig veure que m'evitava. Em va fer pena que s'acabés així. Ell avui ha anat a veure la final a Mestalla, i ahir vam parlar una mica, li vaig desitjar sort i demanar que tornés amb la copa. De fet, tot i que m'esforci sé que mai arribarem a res, si no sorgeix en el primer moment, és que no sorgirà, per això sé que he de deixar-ho així, encara que em costi, encara que em costi molt.
He de deixar de pensar en C, perquè ell ja ha deixat de pensar en mi. El més important és aquesta nit, el més important és que avui guanyem i Mourinho hagi de marxar plorant a casa. Quins nervis, això no hi ha qui ho aguanti. Avui podria ser un gran dia.