Obrir els ulls

Quan penso en la meva vida i en les coses que m'han passat, penso que la vida no ha estat especialment cruel amb mi. M'han passat coses que m'han fet mal, com a tothom, però en general, la meva vida no està essent dolenta. Tot i així, malgrat que en general les coses em van bé, pel que fa a les relacions personals, i vull dir amb els homes, sempre he tingut problemes. Jo sempre he pensat que he tingut mala sort, però llegint el llibre de Murakami, De què parlo quan parlo de córrer, de sobte m'he adonat, que potser el problema sóc jo. No és tant que estigui neuròtica o que sigui estranya, però potser tinc una certa dificultat per caure bé a la gent. O potser no. Però la reflexió de Murakami no m'ha deixat indiferent, potser perquè em sembla compartir amb ell certes dificultats envers el món exterior. Murakami corre i jo nedo, però ambdós tenim l'estrany costum de treure la ràbia, la tristesa o senzillament el dolor inevitable de viure, fent esport. Com més malament, més nedo, nedar ha esdevingut una necessitat. També som autodidactes i no podem fer allò que no hem escollit, no tolerem gaire bé les imposicions. Escriuré això que ha escrit Murakami p.27: "Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m'esperava que m'entendria no m'entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m'ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades. En prenc consciència d'una manera física, amb la part més profunda del meu jo. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Si estic enfadat dirigeixo la ràbia cap a mi mateix. Si estic frustrat ho aprofito per millorar. Sempre he viscut així. Absorveixo en silenci tot el que puc absorvir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d'una novel·la.
No crec que a la gent li agradi aquest caràcter que tinc. Pot ser que uns quants l'admirin (segurament ben pocs), però estic convençut que no li agrada a ningú. ¿Qui pot sentir cap mena d'afecte (o alguna cosa semblant) per algú que no cedeix en res i que sempre que troba un problema s'afanya a tancar-se en el seu món? Ara bé, em demano si és possible que algú que es guanya la vida escrivint desperti l'afecte de la gent. (...) Trobo més natural que la gent em rebugi, m'odïi i em menyspreï. Amb això no vull dir que em senti alleujat quan passa, ja que a ningú no li agrada que l'odïin, però això és una altra història. Val més que tornem a parlar de córrer."
En part, això ho podria haver escrit jo mateixa, però mai hi havia pensat d'una manera tant directe. Potser el problema és en mi. Potser és la meva manera de ser la que no agrada als homes que coneixo. I ara de sobte m'adono que malgrat que pugui ser així, no sé si vull canviar. Potser sóc complicada, encara que a mi no m'ho sembli, i potser no és gaire agradable tractar amb mi. Potser és això, potser és el que falla, quan jo mai ho havia pensat. Potser no ha estat mala sort sinó la conseqüència d'anar a contracorrent.