C i jo II

Les coses canvien i es queden igual. No entenc el que està passant. No entenc on estem. Tinc aquesta tendència a donar mil voltes a les coses que no porta a enlloc. La impaciència em mata, però sé que tu necessites el teu temps. Potser no hem fet ni un sol pas. Potser tinc la impressió que si, però només soc jo la que es perd en un laberint de pensaments sense sentit. Potser ens quedarem encorats en una situció que es va corcant. Potser. Però ara has fet aquesta muralla que sóc incapaç de saltar, i sóc incapaç d'arribar a on ets. Si pogués tocar-te. Però estàs tant lluny com si visquessim en dues dimensions diferents, paral·leles. Però malgrat estar de costat, infinitament separats. Cap a enlloc. I no puc deixar-ho estar. No puc deixar-ho estar. El cap em fa mal d'intentar entendre't i no puc. Si poguessim parlar. Però ara és impossible. Llavors, perquè no em deixes. Jo no sóc prou forta per fer-ho, ja ho saps. Però i tu? Tu ets el que t'has allunyat de mi, ets tu qui no em deixes compartir les teves coses, ets tu qui m'apartes i em tanques en aquest sense sentit de vidre que em deixa veure però no em deixa estar amb tu. Ets tu qui no em diu que està passant. Ets tu. I ara em fa mal saber que jo no podré trencar-lo sense trencar-nos.