Gel transparent

Avui començaré After dark, per enfonsar-me una mica més en la depressió. Sembla que amb Murakami compartim un cert univers fosc. Sé que no ho hauria de fer, però veure constantment com ja no t'importo no hi ajuda gaire. Ha deixat de ser un joc. Ara sé que va de debò i que he de tirar endavant sense tu. Però em costa. Em costa a les nits. Durant el dia la rutina em distreu. Però després tot torna, i m'adono del que ja no tinc. A vegades penso que oblidaré també els bons moments i em fa pena. Em fa pena només recordar el dolent, però és que de moment, el que va ser bo, és ara, encara, massa dolorós. I mica en mica noto com t'allunyes, com s'allunya el teu record. La tava cara. Fa tres setmanes que no t'he vist i sembla com si fossin anys. A vegades tinc la sensació que no has existit mai. I el pitjor és que no sé perquè. Joder, ara semblo Mou. Mai em vas donar una explicació. Només vas deixar de trucar, deixar de quedar, deixar. I ara ja no puc trucar-te jo. Em fa por el teu rebuig. Perquè tu no dius res, només et limites a ser fred, sense aclarir res. És com si el glacessis el cor.